Una discussió que va valer la pena

Objectiu assolit: que l’actuació d’Els Amics de les Arts a
l’Ateneu de St. Celoni sonés correcte en un entorn hostil acústicament i
que ja coneixíem de l’anterior gira.  És significatiu el títol que vaig
posar llavors: Patint a St. Celoni.

T’agrada la teva feina?, em van preguntar en la ronda de preguntes que van preparar els nens i nenes d’onze anys d’una escola de Salt a on vaig anar a gravar una cançó la setmana passada.  Sí, molt, vaig respondre. Què és el que menys t’agrada? Que a vegades no puc dormir el que voldria.  Però hagués afegit una altra cosa: haver de lluitar més del que seria desitjable contra males acústiques en espais no especialment preparats per a concerts.

I
perquè puguis mesclar amb un relatiu èxit en aquest tipus d’espais
calen com a mínim dues coses: la primera és que l’equip estigui ben
ajustat.  Ja sé que sembla una obvietat, però el nivell de coneixement
en aquest camp en el nostre país està lluny del que seria dessitjable. 
Tot i que de mica en mica cada vegada es van fent millor les coses
perquè cada vegada hi ha més formació al respecte.  I sóc el primer que fins fa quatre dies en sabia bastant menys que ara, que m’apassiona ajustar sistemes de so.

I la segona que el control estigui ben situat.  I ben
situat vol dir centrat respecte els altaveus, enmig de l’audiència, mai
tancat en cap cabina, mai sota balconada.  En definitiva, que sentis el
que sent la majoria de la gent.  A vegades no és possible tenir la taula
de so ben situada.  En una platea amb butaques amb un passadís central
d’entrada no ho podràs fer, hauràs d’anar a un costat a darrere, potser
en una llotja, potser en el primer pis del teatre.  L’Ateneu de St.
Celoni seria un d’aquests llocs.  Però la nostra actuació es feia sense
cadires, per tant el control podia estar ben situat.  Però quan vaig
arribar l’Albert d’Ancarpower i companyia, l’empresa de so i llums que
cobria el concert, l’estaven muntant descentrat, cap a un costat, perquè
la normativa de seguretat aplicada al teatre impedia taponar els
accessos, malgrat estar a uns 7 o 8 metres de l’accés principal i a tenir uns 5 o 6 metres a
banda i banda del control per poder passar.

L’Enric, el tècnic del teatre, després d’aguantar les meves
queixes i com que ell no podia decidir, va parlar amb la tècnica de
cultura, la Sílvia, que va venir a veure què passava.  Més arguments en
contra del que em deien: hi havia dues sortides d’emergència més, en
els laterals, a mitja platea, i sabia que l’espai no estaria a rebentar
fins a la bandera per les entrades que s’havien venut anticipades, que
no eren pas poques, però no com per atapeïr la platea a peu dret i les
llotges d’aquesta i del primer pis.  I és clar, la Sílvia, davant la meva negativa a que el control no estigués centrat, tampoc podia decidir i va acabar parlant amb la responsable de cultura de l’Ajuntament, que finalment va donar el vist-i-plau a que el control estigués centrat.  I ja ho vaig fer allà i ho torno a fer, moltes gràcies per aquesta
decisió, tot i que continuo pensant que el normal seria que el control
estigués centrat.  Si el control realment hagués significat un
impediment per al pas de persones, o només hi hagués hagut una sola
sortida d’emergència, l’haguéssim posat en un costat sense cap mena de
dubte, però no era el cas.  Durant el concert, amb la platea plena de
gent vaig pensar en una hipotètica evacuació.  El control, de so i
llums, ocupava uns 3 metres de llarg en el centre.  A banda a banda hi havia els 5 o 6 metres que
deia abans.  També hi havia les dues sortides laterals.  Vaig deixar de pensar en això i em vaig tornar a centrar en el so, que prou feia tenia…