A Santos, Brasil

I un altre d’aquests que trobava a faltar
02/09/2014
Els Amics a Torroella de Montgrí
11/09/2014
del 3 al 8/11/14
Dues funcions d’Utopía, amb la Compañía María Pagés al Teatro Coliseu de Santos, dins de Mirada, el Festival Ibero-Americano de Artes Cênicas de Santos.  Un dia de viatge, un altre per fer descans/adaptació, un dia de muntatge, dos de funcions i cap a casa.  Hotel a primera línia de mar, davant d’una platja quilomètrica en el que seria un Benidorm a la brasilera.  Més aviat poc encant.  Ep, que hem vingut a treballar, eh? Com de costum poc temps per veure res.  I el matí que teníem lliure vam fer una reunió per preparar una actuació propera.  Això sí, després de la reunió vam anar una estoneta a fer el turista a la platja.  Final de l’hivern austral, però quasi 30 graus de temperatura al migdia durant el cap de setmana.  Entre setmana l’ambient va ser més aviat fresquet, anàvem abrigadets i tot i plovia de tant en tant.

Sobre la feina al teatre no puc dir altra cosa que tenir una Midas Pro6 de taula i un Electrovoice XLC de PA ajuden a superar la paciència immensa que s’ha de tenir en temes d’organització, material que no arriba, etc.  Todo muito tranquiiiiiloooo! I també gràcies a alguna gent encantadora com la Patrícia -a la foto-, la Fernanda, la Juliana, la Raquel i d’altres que m’oblido, de la productora que ens va portar a Santos, i que ens van fer molt agradable l’estada solucionant marron darrere marron.  I alguns riures que vam fer van ser molt reconfortants.

A la taula de monitors ens va acompanyar en Miguel Arbó Milindris, un tècnic de so espanyol que viu a Santos.  En Marc, el tècnic habitual no podia venir al bolo i casualitats de la vida en Miguel no tant sols estava allà, sinó que es coneixien amb la Compañía i es va contactar amb ell.  Grande Milindris! Sí sí, molta PM5 per fer sonar uns monitors petits petits…, i va sonar la cosa! Ole tu!

Tot i haver-li fet l’entrada de comiat, en Juanma torna a aparèixer a Kurtibolos (no te acostumbres eh?), i és que havia de traspassar Utopía a en Poio, que de mica en mica es va submergint en l’entrellat de la Compañía (paciencia Poio, paciencia).

En Pau també va patir el ritme aquest en el muntatge.  Però amb paciència sempre s’arriba a bon port.

El terra acústic es va construir expressament a l’escenari mateix seguint les especificacions que se’ls havia enviat.  
I cap foto de la funció, estava massa lluny, al fons del primer pis.  Només aquesta instants abans de començar d’alguns músics concentrant-se a l’escenari.  Una llàstima no tenir cap foto d’en Fred, el cantant que portem en aquest espectacle i que és de Rio de Janeiro, tot i que viu a Santiago de Compostela.  Estava a la seva salsa, amb un somriure d’orella a orella.  Em penso que no l’havíem vist mai tan suelto. Bé, és un dir, per explicar que estava molt a gust anant al mateix ritme que tothom… era feliç! Ha ha ha!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *