L’ensorrament de la Pasternak, Els Amics a Vic

Què passa si a una sala de concerts de mig tamany s’hi atapeixen 600 persones i des de la primera cançó fins a la l’última no paren de cantar, cridar, aplaudir i liar-la d’allò més? Doncs bàsicament dues coses, la primera és que el grup que hi actua està arrassant, i la segona és que els monitors queden bastant anulats per la cridòria de la gent i els músics fan quasi tot el primer tema anant de cul mentres el tècnic, o sigui jo, ho va reajustant tot.

Això és el que va passar ahir a la sala Pasternak de Vic amb Els Amics de les Arts i el públic com protagonista destacat. Les cares d’Els Amics ho deien tot, estaven flipant. Allò era una gran festa i ells, en aquells moments i amb permís de totes les goles presents, eren els homes més feliços del món.

En un moment de relativa calma en Dani li pregunta a en Joan Enric, que vestia una samarreta a ratlles, que si avui feia havaneres… En Ferran diu “El meu aviiiiiiii…” i al públic, espontaniament, li falta temps per començar-la a cantar. Ells no saben quina cara posar-hi però ràpidament s’hi afegeixen. La festa continua i acaba, com no pot ser d’una altra manera, amb A vegades els ocells fan cagarades, amb tota la sala fent de tribu apatxe.

Fins a arribar a l’extasi col.lectiu però, abans s’havia fet tot el ritual habitual: proves de so, sopar, elaboració del repertori, concentració al camerino… Currant a la sala m’hi vaig trobar en Jordi Coma, vell company d’aventures de bolos, que hi està com a tècnic de so. Bon feeling.

I aquestes són les fotos i aquest el vídeo que ho prova tot.