Despropòsits, presa de pèl i improvisació

Allò que mai diríeu que pugui passar a una companyia del renom de la Compañía María Pagés és el que ens ha passat a Panamá.  Hi anàvem per fer l’espectacle Flamenco y Poesía, de més petit format, amb menys músics i tècnics, com a activitat paral.lela de la Cimera Iberoamericana que va tenir lloc els dies 18 i 19.  Durant les setmanes prèvies al viatge havíem tingut moltes dificultats no tan sols d’aconseguir informació tècnica del que ens trobaríem, sinó de contactar amb els responsables d’allà.  En principi actuàvem al Teatro Ayanansi del Centro de Convenciones Atlapa.  Just abans de marxar ens van comunicar que l’actuació tindria lloc a l’Auditori de la UMECIT, una universitat de Panamá.  Sembla ser que algú de l’organització va decidir posar a un quintet de corda enlloc nostre al teatre.

Després de les 10 hores i mitja del vol, els tres tècnics que hi vam anar -en Juanma de coordinació tècnica i regidura, en Pato de llums i jo-, la María i Larbi El Harti -el seu home, que també pren part en la Compañía-, vam anar quasi directes a veure quin era l’espai a on ens havien traslladat.  I ens vam quedar de pasta de moniato, vam sentir aquella barreja de ganes de riure i plorar a la vegada.  La cara de la María era tot un poema.

No cal que ho descrigui, amb les fotos n’hi ha prou.  Tot i haver-ho “maquejat” amb fundes a les cadires, flors i posar el mínim que els vam demanar de llums i el teló de fons, l’espai era el que era: una sala d’actes.

La María va decidir que no faríem l’espectacle previst, allà no s’hi podia fer.  Faríem un taller explicatiu de la Compañía  -llums, so, assajos, membres, la importància de cada cosa i com funcionen, etc.- amb balls intercalats. Al final va sortir a ballar les Alegrías finals, però primer vaig sentir dir que no volia ni ballar, que faria de conductora del taller i prou.  A més, el dia previst de muntatge, el diumenge 20, no vam poder treballar, la universitat estava tancada i no s’havia previst que ningú ens obrís.  Deixant de banda que faltava material i que allà tot anava lent i mai sabies quan arrivarien les coses, segurament hauríem perdut tot el dia.   La responsable de l’acte i vincle amb la Compañía no va fer acte de presència ni per rebre’ns, ni per acompanyar-nos a l’espai.  La van poder localitzar per telèfon i el dia de l’acte corria per allà, imagino que la María i ella deurien tenir una xerrada…   I ningú més coordinava res, tot era un gran cúmul de despropòsits.

L’Eva, bailaora encarregada del vestuari a punt de rosegar alguna cosa.  Després d’esperar i desesperar, va aparèixer la planxa, però sense planxadora, aquesta va arribar ben bé al migdia.  Al final la María va decidir que tampoc es faria servir tot el vestuari que portàvem, només el mínim necessari.

Això sí, Yamaha PM5D -feia PA i monitors- i en Juanma davant l’Avolites Pearl, pujant i baixant els canals a en Pato mentre ell enfocava el poc que tenia per enfocar.  Par leds de contres i Par 64, aconseguits in extremis, per fer una mica de carrers -llum lateral-.  Pel que fa al so la microfonia no era l’habitual, pels instruments no eren micros de pinça enganxats a les guitarres i al violí, sinó condensadors amb cable, per on hi entraven tots els peus i les palmas del món. I és que l’escenari feia 6×6 i amb el sostre baix.  De PA hi havia dues caixes per costat de l’Aero Das. Els monitors eren Meyer Sound UM, bastant trinxadets.  Els micros dels cantores eren Shure SM58 UHF.  La cara que em van posar quan els vaig dir que si es movien haurien d’agafar el micro, que no teníem les diademes de sempre. Es pensaven que els hi estava prenent el pèl.  “A lo Julio Iglesias quieres que cantemos, Kurti??!?!”.

Parlaments i parlaments -prou curts, tot sigui dit- dels representants de les institucions i organismes implicats.  Jo, si fos algun directiu o càrrec d’algun organisme dels que han pagat perquè anessim allà, amb el cost que deu tenir, com a mínim passaria vergonya de veure el que finalment es va fer i el tracte rebut, tot i que segur que ara com ara, llevat dels que eren allà, no ho deuen ni saber.

Sorpesa en majúscules va ser la que vaig tenir quan algú de Panamá, després de que jo pengés una foto a l’Instagram i enllaçar-la al Twitter, em preguntés que si estava de de bolos per allà i que si li podia donar més informació.  Ens vam anar enviant tuits sense jo saber qui era. M’escrivia mig en català mig en castellà. Al final, ja en missatges privats, em va dir que era un panameny fan d’Els Amics de les Arts, amb arrels a Abrera i a Zamora -això vaig entendre-, i que estava al cas de qui era, que seguia kurtibolos i que havia sentit el meu nom durant les presentacions a un dels concerts del Palau de la Música, que havia vist per internet.  I al dir-li a la seva nòvia que el tècnic d’Els Amics estava a Panamà ella li va dir: “en Kurti és per aquí?”.  Que bo i increible tot plegat!  Total, amb aquestes que el noi, que es diu Diego, em va venir a saludar a l’auditori de la Umecit durant el matí, mentres estàvem preparant el bolo.  Vam estar xerrant una estoneta i ens vam fer aquesta foto.  Va ser la mica d’energia positiva que potser faltava per acabar d’arrencar el dia, amb la perspectiva del nyap de bolo que anàvem a fer.  Gràcies Diego!

Tornant al dia de muntatge inexistent, no hi ha mal que per bé no
vingui: tècnics i quasi tots els bailaores vam anar en un taxi-furgoneta
a fer una mica el turista: el Canal de Panamá, donar una volta per unes
illes que hi ha davant de la ciutat, dinar al barri vell en un
restaurant  de cuina criolla, passejar… 

I vinga, sense temps per aclimatar-se del tot als horaris d’allà, ja que en total només hi hem estat quasi 4 dies, vol de tornada, intentar dormir -alguns no tenen cap problema-, i cap a casa!