23-24.10, la “world premier”
Finalment hem estrenat. Qui ha de jutjar sempre és el públic i des d’aquest punt de vista es pot dir que ha estat un èxit. Durant la funció han anat apareguent aplaudiments al final d’alguns números i al final, l’ovació, amb el públic dret, ha estat llarguíssima. Contents, així és com estem a punt d’anar cap Girona a presentar Dunas a
Temporada Alta. Buf, el llistó està altíssim, prohibit baixar la guàrdia!
Primer dia de funció, darrers retocs, “palmas” improvisades, com de costum, a tota hora i a tot arreu, ara mateix al costat de la taula de producció; sopar oriental als “xiringuitos” de tocar el teatre, la funció -de la que no tinc cap foto, estava totalment concentrat en el guió i en la música-, trobada postactuació de la María i en Larbi amb el públic i una mica de festeta de descompressió, com no!
I el segon dia, tres quart del mateix. Tothom es relaxa com pot, ja sigui a una llotja del teatre (com El Arabi), escrivint a la taula de sorra on en Larbi dibuixa durant la funció o bé, com en Marc i jo -el Sound Town, que ja ens diuen-, pujant al pis 70 d’un hotel proper al teatre a gaudir d’una copa veient com el sol es pon i apareixen mils de llumetes a la ciutat.
Aquests moments són indescriptibles, en silenci bona part del temps, contemplant la ciutat i gaudint del moment després de la tensió de la primera funció. I després dels 20 segons que tarda en baixar l’ascensor al carrer, anem cap al teatre amb el pròposit de passar-ho bé tirant la segona funció. Quatre fotos més, de l’escenari amb ja el teló baixat, de l’Ismael i en Fyty passant l’estona, de la Nienke xerrant amb El Arabi, i sí, avui tinc fotos de la funció.
I després, cap a la festeta que han muntat els de l’
Esplanade per inaugurar el
Da:ns Festival, sota la fantàstica estructura de vidre i metall.
I fins aquí arriben les fotos de la nit, a partir d’una hora es fa pesat portar la càmera a la butxaca… he he he!!!
Darrers moments a Singapur, tres fotos a l’atzar, en Fity tiradíssim a un sofà de l’hotel, en Buixó i l’Ismael caçant l’internet d’un cafè (un segurament treballant i l’altre parlant per l’Skype) i la calculadora que se li ha regalat a en Manrique (ja se sap, el que paga ha de poder fer bé els números… ha ha ha ha!!).
