Reflexions a mig estiu. Sobretot si continues viu.

28-7-17 El Celler de Can Roca
29-7-17 Els Amics de les Arts a La Garriga
30-7-17 Els Amics de les Arts a La Daurada
31-7-17 Cap de Creus
2-8-17 Els Amics de les Arts a Cap Roig
3-8-17 Le Croupier a Palafrugell
4-8-17 Hora de Joglar a Castelló d’Empúries
5-8-17 Hora de Joglar a Oix

 

És estimulant viure cada dia de la teva vida.  I poder-la compartir.  Sobretot si continues viu. Encara em dura una mica l’ensurt d’haver-me adormit a l’autopista en el pitjor cop de cap que he fet mai conduint.  Va anar de ben poc.  No caldria arribar a fer un cop de cap.  Sempre m’havia aturat, però pel que sigui aquesta vegada no ho vaig fer.  Potser feia falta que tingués aquest ensurt. Qui sap.

Això ja no va només de bolos. Va d’aprofitar el temps. I algunes de les reflexions giren al voltant d’aquest fet.  O de no perdre el temps.  O de ser més eficients.  O de patir menys.  O de fer millor la nostra feina.

El divendres 28 de juliol, per alineació dels astres vaig anar a sopar al Celler de Can Roca. No estava previst.  La notícia em va arribar a les 15h. Hi havia hagut una baixa d’una taula de dues persones i per unes determinades circumstàncies hi vaig acabar anant jo.  Però hi havia d’anar acompanyat.  De les moltes persones a qui ho vaig dir ningú podia. Al final em va acompanyar la primera persona que m’havia passat pel cap, com un flaix, però que al haver-hi estat feia unes mesos, havia suggerit que m’acompanyés algú altre.  I si va ser aquesta persona és perquè havia de ser així.  No crec en el destí, ni en la sort, ni en les casualitats.   Però hi ha “causalitats”(sí, ho he escrit bé, causalitats) i també fets que s’esdevenen.
Gran sopar, gran conversa, gran experiència!

 

El dilluns 31 vaig anar a sopar amb uns amics al Far del Cap de Creus, després d’un cap de setmana en el que vaig fer el pitjor bolo d’aquesta gira amb Els Amics de les Arts pel que fa al so, a La Garriga (visca la carpa!), en el que vam dormir tres o quatre hores perquè vam tocar tard i teníem proves de so aviat a La Daurada i en el que vam gaudir d’un dia d’un cert “despiporre” mentre esperàvem l’hora de l’actuació a la nit (platja, mar, esports nàutics, paelles vàries…).

El Cap de Creus és un dels meus racons preferits a l’Empordà, de visita obligada de tant en tant.  Quinze dies abans hi vaig anar amb un altre amic i vaig “perdre” les ulleres de sol (graduades i amb vidres progressius), després de tancar el restaurant, de nit.  I tenia una certa noció del que havia passat, però tampoc n’estava segur.  Quinze dies més tard, al tornar-hi, vaig recuperar-les. Tenia l’esperança que així fos.  Les ulleres no estaven al restaurant, les hi van tornar. Ho podríem definir com una confusió confusa.  El que compta és que les vaig recuperar, i que dins meu tenia la sensació que així seria.  Quan vam arribar no vaig anar a preguntar per les ulleres, vam anar a fora a veure la posta de sol. Les ulleres podien esperar.

M’agrada veure la foto amb la posta de sol darrera. Aquests dies l’he mirat bastant aquesta foto…

 

I VINGA REFLEXIONAR…

Quan ets el tècnic d’un grup i portes molts bolos a sobre les proves de so s’han de reduir de temps, sobretot si vas amb les sessions de les taules fetes.  Cal revisar que tot continua sent vàlid, és clar, però sense adormir-se. Si l’equip està ben dissenyat i ben ajustat crec no hi ha excusa del que dic. Tothom viurà una mica millor (empreses de sonorització, músics, tècnics, etc.).

 

Si un teclat amb varis presets t’arriba, no caldria provar-los tots. I no és que estiguis passant del músic, és que no cal, perquè ja coneixes els sons i com els tens ajustats. Amb un parell de presets n’hi hauria prou. Generalment demano el més fluix i el més fort.

 

Penjar equips de so sense haver fet el disseny adequat a l’espai és una gran pèrdua de temps.  Segurament el tècnic de sistemes no podrà ajustar-lo correctament i el tècnic de mescles no podrà fer prou bé la seva feina perquè l’equip no sonarà com hauria de sonar.  I darrerament ho he vist algunes vegades.  Sobretot quan es tracta d’un espai a peu pla i s’aprofiten angulacions entre altaveus que han funcionat en d’altres bolos.  Però potser l’espai és més gran, o més ample, o hi ha edificis al voltant, o no cal cobrir tot l’espai, etc.  Siguem professionals si us plau, es poden tenir plantilles de dissenys i variar les mides de l’espai, no costa tant. No és una qüestió de temps, és de ganes.

 

Muntar un sistema de so que no has dissenyat i fer cas cegament d’aquest disseny sense contrastar-lo pot fer que el tècnic del grup, sobretot si li agrada ajustar sistemes i no estigui del tot bé, el qüestioni, i dintre de les possibilitats, el vulgui modificar (sí, de tant en tant ho faig… sempre amb respecte però!).

 

Tenir un tècnic de monitors amb qui confies és tenir un tresor! I si et fa riure més!

 

 

No cal canviar les piles dels aparells que portes a cada bolo si les controles tu.  Les empreses de so acostumen a canviar les piles abans de l’actuació.  Cal reduir el consum de piles i reutilitzar-les.  Amb Els Amics de les Arts les piles que marquen 1.30V tornen de bolo! Les que no, es poden fer servir pels ratolins i teclats sense fils, rellotges, etc.

Si tens una solució a un problema i no depèn de ningú altre aplicar-la és una pèrdua de temps discutir sobre el problema amb algú que no podrà aplicar aquesta solució. “Tira milles” i afavoreix a la comunitat!

Un dels punts a favor que tenen els nous tècnics que s’incorporen a la professió és tenir la possibilitat d’empapar-se de l’experiència dels que porten més anys.  Un dels punts en contra és la pressió de grup d’allò que no s’hauria de fer, maneres de treballar dubtoses, comportaments poc exemplars, etc…  Amb els anys algunes coses han anat canviant.  Amb el temps potser fins i tot la professió estarà regulada… (ja seria hora!). I el que sempre ha estat així és que cadascú, malgrat tot, tria el camí que vol seguir.  I això marca la diferència.

A l’estiu el telèfon d’alguns tècnics ens sona més que de costum.  Fem una funció com de telèfon de l’esperança, o telèfon d’assistència al tècnic en problemes. Si puc atendre la trucada hi estaré el temps que faci falta.  Ara bé, si tots plegats tinguéssim més formació, llegíssim més els manuals i ens preparéssim més per anar a segons quins bolos amb segons quin material evitaríem aquestes males estones que passen alguns.  La formació i el reciclatge són bàsics! Reconec que era el primer a trucar a algú altre fa uns anys, quan començava.  Fins que un dia vaig decidir que la trucada havia de ser el darrer recurs.  Llevat de quan estàs empanat, tens son i estàs cansat.

Un bon dia o bona tarda acompanyat d’un somriure quan s’arriba a l’escenari pot marcar la diferència entre que un bolo vagi bé o malament.

I ja prou de reflexions per avui!

 

La Garriga

 

La Daurada

 

 Cap Roig

 

Palafrugell

Serà que fem pocs bolos amb Le Croupier, però els que fem són tot una experiència al marge dels altres bolos que faig aquest estiu. Un altre ritme, un altre estil, un altre tipus d’espectacle…  M’encanta aquesta diversitat de bolos que faig!

 

Oix

Hi ha bolos que són especials, com aquest d’Oix.  Hora de Joglar + Alta Garrotxa = bon ambient, festassa i anar a dormir quan surt el sol. Aquest no va ser l’excepció. Un bon final per aquesta setmana de bolos.