Tornar (en barco) sempre és la millor part de l’aventura…

Llarga vida a l’Estrany!
09/08/2015
Bolos d’ofici: Le Croupier a Puigpelat
17/08/2015

8/8/15 Maó

De bolo amb Els Amics de les Arts a Maó.  Primera vegada que anàvem a fer un bolo a Menorca.  Hi vam anar en barco, un fast ferri de Balearia.  Bon viatge d’anada, amb el mar ben tranquil i amb acústic inclòs.
L’actuació va ser a a n’Es Claustre, un dels espais amb programació musical estable de l’illa a l’estiu i a on, com a recomanació, no estaria de menys que posessin un limitador al sistema de so o tinguessin un sonòmetre i així s’evitarien les absurdes discussions de si està fort o fluix o si la policia diu que ha d’estar més fluix.  Sí, però a quants dB? Sóc tècnic, no bruixot ni especulador de pressió sonora.  Tot sigui dit la producció tècnica prèvia i l’assistència dels tècnics va anar molt bé (gràcies Marc i companyia).

L’equip va acabar sent, finalment, un db Technologies, llogat al mateix dia davant l’evidència que 4 Nexo PS15 volades potser no serien suficients per a les 700 persones que van acabar venint.  La taula de PA la de gira, la Yamaha CL5, a monitors una Yamaha M7.  I una altra vegada vam fer proves en menys de mitja hora.  Definitivament ens hi hem acostumat, i no ens va pas malament del tot.  Visca la taula de gira i les sessions digitals!
Bon ambient a l’actuació, tot i que al anar baixant el volum va arribar un moment que la gent va deixar de moure’s i d’animar com al principi.  Danys colaterals. Què hi farem!
Després va venir una miqueta -no gaire- de catxondeo, algun que altre gin, dormir, aixecar-nos, esmorzar, saludar als companys de La Pegatina que havien d’ocupar les habitacions que estàvem deixant lliures nosaltres,  anar a fer una banyota a una cala, un arrosset i cap al barco de tornada.  
Però ai las! A la tornada vam ensopegar tramuntana.  I això vol dir mar moguda.  I el fast ferri va començar a bellugar-se més del que ningú esperava.  I pim, i pam, i amunt i avall.  I van arribar les primeres vomitades, i les segones, i els moments de nervis en pensar que teníem unes hores de viatge per endavant, i les famílies que tornaven de vacances amb mainada que plorava, i els pares també es marejaven.    El gruix de la gent diguem damnificada es va concentrar al pis de sota.  Sort que el barco no anava ple. Buf, quina viatge!  Només sortir em vaig prendre una biodramina, em vaig posar els taps a les orelles, vaig tancar els ulls, em vaig apalancar a la butaca i vinga, a anar passant les ones.

Després de 4 hores de viatge el mar va començar a calmar.  La darrera hora va ser la de sortir a prendre l’aire a la coberta de popa, veure la posta de sol amb Barcelona al fons i anar recuperant la normalitat.  Un home es va acostar a en Joan Enric i li va dir, sorneguer: quan dèieu que tornar era la millor part de l’aventura no us referíeu pas a això, no? He he he, perdona, però te l’havia de dir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *