A Amèrica del Sud (I): Bogotà

JFK Center, Washington DC
16/03/2015
A Amèrica del Sud (II): Santiago de Xile
27/03/2015
del 18 al 22/3/15
Comencem la minigira de bolos a Amèrica del Sud  amb María Pagés Compañía.  El primer destí és Bogotà, al Teatro Mayor Julio Mario Santo Domingo, a on ja havíem estat en el 2010.  Enguany hi fem dues funcions Autorretrato.
Digico SD8 a FOH i Yamaha M7 a monitors.  Adamson Spektrix de PA i PS10 i EV SX 250A de monitors.  DPA4060 als instruments i les nostres DPA4066 a les veus.  2 Shure KSM137 per a unas palmas entre cametes d’un moment de l’espectacle i barreja de Crown PCC160 i Shure B91 per al terra (si no hi ha cap més remei…).

Bona gent, simpàtica, i al seu ritme, amb bona eficiència.  Que ningú ho entengui en el sentit contrari.  Si no hagués estat mai a per aquí ho podria semblar, però quan viatges pel món val més intentar agafar el ritme de cada lloc.  Amb el marge que creguis per arribar a temps a tot arreu.  Però connecta amb la gent i amb la seva manera de fer, acabes sumant.
En Pato -il·luminació- i l’Octavio -regidoria i maquinària- és la primera vegada que fan Autorretrato.  A l’assaig general del dia de l’estrena faig rècord de durada d’un assaig en els 5 anys i mig que fa que sóc a la Compañía: 3 hores i 40 minuts.  Per fer un moviment de maquinària i il·luminació d’un dels moments de l’espectacle hi vam estar 1 hora i 15 minuts.  A partir de la segona hora i mitja d’assaig tot comença a anar lent.  Però allà seguíem, músics, bailaores i tècnics, pensant que després de l’assaig ens quedava per fer… sí, la funció, d’hora i mitja.  Entre l’assaig i la funció hi va haver mitja hora, que uns van aprofitar per vestir-se i maquillar-se, d’altres per fer petits retocs tècnics, alguns també a fumar, i jo per sortir a passejar una mica i refrescar les orelles.  Com es pot mesclar en condicions després d’això? A més l’acústica no és massa bona, amb nombroses reflexions i retorn del so de la PA cap a l’escenari degut al formigó del teatre i la poca absorció de la sala.  Els músics ho notaven i en algun moment de l’assaig es van creuar de temps en sentir el que sortia de la PA i arribava a l’escenari amb el petit retard corresponent.  Tanmateix les dues funcions van sortir prou bé, especialment la segona.  La nit de l’estrena a cada lloc acostuma ser més arrauxada i passional que la segona, que sense perdre intensitat en força, sembla més controlada.  I és una constant que he anat veient durant aquests anys.
Aquesta és la mitjana de les respostes en freqüència mesurades en 12 punts de la platea, 4 en eix amb la PA L, 4 en eix amb la PA R i 4 al centre tal i com tenien ajustat l’equip els tècnics d’allà.  Jo hi vaig fer alguns canvis, com reduir considerablement el nivell de subs i lleugerament entre els 150 i els 220 Hz.  Per als que sabeu de què va és evident la manca de coherència degut a les reflexions de la sala.  Poques coses s’hi poden fer.  Tot i que amb la gent sempre millora…
No podia faltar la bombona d’oxigen al costat de l’escenari i que ja vaig descobrir l’altra vegada.  Estem a 2600 metres d’altura i malgrat no sigui extremadament alt, no és com anar a fer una excursió d’un dia al Pirineu.  Aquí hi estem alguns dies i la lleugera sensació d’ofec i d’anar més lent es va fent evident a mesura que passen les hores. Res greu que ens faci utilitzar l’oxigen, és suportable. I això que els tècnics no ballem, els bailaores sí que ho noten més.
Després d’aquí seguirem cap Santiago de Xile i Frutillar, també a Xile.  La maleta va a petar de roba d’estiu i d’hivern.
Algunes fotos des de l’avió i un vídeo de l’aproximació i aterratge a Bogotà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *