Les Dunas més tristes. Gràcies per tot Josep!

23, 24 i 25/5/14 Madrid

Combinar la bellesa de Dunas, un dels millors que espectacles que segurament hauré fet mai -els que l’heu vist sabeu de què parlo-, amb la tristesa profunda per les darreres hores de vida d’un amic de trenta i pocs anys ha estat un contrasentit.  I ha estat difícil mantenir la ment centrada en la mescla i contenir l’emoció davant de la taula de so.  I la música de Dunas, en alguns moments un autèntic estímul per a les emocions, encara ho ha fet més complicat.   Amics i coneguts dels músics -a vegades els més exigents-, han dit que ha sonat molt bé, per tant m’he quedat tranquil.  

Feia dos anys i dos mesos del darrer cop que vaig fer aquest espectacle de María Pagés i Sidi Larbi Cherkaoui i que ara hem tornat a fer a la Sala Roja dels Teatros del Canal, a Madrid, amb les tres funcions plenes cada dia.

Divendres al matí, dia de l’estrena, rebia un missatge diguent que havien ingressat en Josep i que era qüestió de 72 hores que ens deixés.  Em vaig plantejar de buscar un substitut per dissabte o diumenge, però el tècnic que també coneix Dunas tenia bolo.  Decideixo que dissabte al matí agafaré el primer AVE, a les 6:20, aniré a Sabadell a acomiadar-me d’en Josep a l’hospital  i a les 12 agafaré el tren de tornada cap a Madrid per ser a les 16 al teatre.  No ho dubto ni un moment.  Feia un mes que havia vingut a veure’m a casa amb l’Eva, i malgrat que l’esperança és el darrer que es perd, la frase “només em queda lluitar fins al final, mai més ben dit”, encara la tinc present.  Tal i com raja, amb humor del seu, i tocant de peus a terra.

El divendres passat en Josep havia d’anar a veure a Els Amics de les Arts a St. Cugat.  Els seus amics hi van anar per ell i em van explicar com havien cantat, saltat, cridat i ballat per ell, com ell hagués fet, vital i optimista com era.

Fa uns anys, amb l’Eva, em van regalar una foto modificada de la portada del Bed&Breakfast, on hi posava Els Amics del Kurti, i que van enviar a la secció de la web Bed&Breakfast pel món.  Quins paios!

Amb ell ens vam conèixer a Escòcia el 2007, en una acadèmia d’anglès, i de seguida vam connectar.  Dissabte vaig conèixer a alguns familiars i amics seus i em parlaven talment com si em coneguessin, de coses que en Josep els hi havia explicat de mi.

 Algunes fotos d’aquests dies a Madrid.  Explicar res més, ara mateix, és irrellevant.