Allò que en diríem “bolaco”

Cor de Teatre, Come&See
12/07/2012
D’un plaer de bolo a un bolo de plaer
14/07/2012
13/7/12 Els Amics de les Arts a l’Acampada Jove

Bé, no seria català del més correcte, però l’argot té aquestes coses i així ens entenem tots més ràpidament.  Bolaco, sí, el que vam fer a l’Acampada Jove a Montblanc.  D’entrada per mi tornar a Montblanc i al recinte de l’Acampada, el mateix on es feia el Senglar Rock anys enrere, em va suposar un munt de records, ja que durant uns anys, a començaments dels 2000, vaig treballar en el que llavors es deia Campus Senglar, actualment Campus Rock -Escola itinerant de pop-rock-, i que tenia lloc la setmana abans del festival.
Un cop superada l’etapa de records inicials calia estar ben a punt per, quan acabessin les proves els Lax’n’Busto, entrar a muntar el backline i fer les proves en un temps més curt del normal.  Els festivals són així, moltes bandes i poc temps de proves.  Mentres això no arribava tothom anava passant l’estona.

D’equip hi havia el Martin W8LC, 8 caixes per costat.  No estaria entre els equips que més m’agraden però com a contundència i so rock’n’roll res a dir.  La taula era la Venue SC48, amb la que sí, al final ens hi hem fet amics a base de bolos, tot i que penso el mateix que el primer dia: a menys que la portis de gira sempre no és una taula de directe per més bé que soni.  L’empresa de so i llums era Àudiodisseny.  Gràcies per la vostra feina, tot va anar prou rodat.

Després de les proves vam anar a donar una volta amb en Pol, el baixista, per Montblanc, a veure a l’ambient i abandonar una estoneta la pols i el vent que hi havia en el recinte del concert.  I quin ambient que hi havia al poble!! Brutal!! Anem de bolo en bolo amb els horaris normalment apretats i poques vegades tenim ocasió d’entrar ni que sigui mínimament en les festes.

El sopar el vam fer davant del camerino mentres el sol anava davallant i Feliu Ventura començava la seva actuació.  Els motors s’anaven escalfant pel que es preveia una actuació d’hora i quart molt intensa davant de molta gent i d’aquelles de poc xerrar i anar per feina.  I així va ser.  Força gent va fer comentaris positius sobre el so, cosa que m’agrada.  Ja ho sabeu el que sempre dic, al final qui decideix si sona o no és el públic.  I sembla que sí, que la cosa va petar, bé i forta!!

 

Després del concert, mentres anava del control al camerino, una vegada en el backstage -algun dia haurem de començar a buscar noms en català per aquestes paraules en anglès… tinc un projecte en ment però no trobo el temps per dur-lo a terme-, em vaig aturar a fer-la petar amb alguns militants de les JERC a qui coneixem d’altres bolos i amb qui s’ha establert una bona relació.  Els vaig felicitar per la bona organització, una cosa que ja havia vist en d’altres edicions. I és que alguns festivals i concerts organitzats per professionals ja voldrien tenir la bona planificació, estar pels artistes i tenir tots els detalls pensats com tenen els que munten l’Acampada.  Sens dubte que això ho fa la militància i el munt de voluntaris necessaris per dur a terme un esdeveniment d’aquest tipus.  I sobretot, la passió i l’entrega amb la que ho fan, per treure’s el barret.  Moltes gràcies! De veritat que ha estat un plaer passar per l’Acampada Jove.

2 Comments

  1. Anònim ha dit:

    backstage= entre bambalines?

  2. Albert Cortada ha dit:

    No seria ben bé això, sinó la zona de darrere (i costats) de l'escenari a on hi trobem els camerinos, taules i cadires, en alguns llocs la green room (zona prèvia a l'escenari amb menjar, begudes), etc…

Respon a Albert Cortada Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *