Coses del Coliseum
Visca la primavera!
23/04/2012
Poca cosa a explicar
30/04/2012
26, 27 i 28/4/12 Els Amics de les Arts al Coliseum
Sí, és cert, tal i com apuntaven alguns comentaris, el primer dia, en general, no va sonar bé, o depèn d’on estaves assegut sí, segons deien altres persones. El segon i el tercer van sonar molt millor. De fet van sonar bé, com ha de ser, com treballem perquè així sigui i com ens esforcem per aconseguir-ho, amb respecte pel públic i per la nostra feina. Però el primer se’ns van escapar dues coses amb les que no comptàvem, una perquè no ens havia passat mai. I l’altra perquè no es va preveure. I les conseqüències no van ser bones.
La primera: pels micros de condensador (d’ambient, perquè ens entenguem tots) del piano de cua entrava la reverberació de la sala, i un cop plena, també les 1800 persones, cridant, cantant i picant de mans. Hem fet altres concerts amb piano de cua, però les condicions eren diferents i això no ens havia passat d’aquesta manera tan exagerada. Conseqüència: el piano, referència bàsica en molts temes, estava emmascarat en els auriculars d’ells quatre i afegia soroll de fons i indefinició en aquests quatre enviaments de monitors. I també a fora, és clar! I això es va transmetre en una gran incomoditat dels quatre Amics a l’hora de cantar i tocar. Van tirar milles amb totes les taules que van poder sense anar a terra, tot i que no va ser un concert lluït com d’altres, les veus no estaven presents com de costum i la mescla es feia difícil.
Solució aplicada el segon dia: afegir un tercer micro al piano, un micro dinàmic, menys sensible que els de condensador, per pasar-lo en els auriculars i ajudar a la mescla de piano a fora, a més de corregir més encara que el primer dia els volums de la banda per deixar més espais a les veus. I va funcionar, el canvi va ser molt gran.
 |
| foto: Ibai Acevedo |
La segona: quan la gent de la platea s’aixecava tapaven els altaveus que l’havia de cobrir. Conseqüència: a partir de la fila 7 o 8 deixaven d’existir les freqüències agudes, ja que aquestes són absorbides per la gent. I a sota de la balconada, on hi havia unes quantes fileres de butaques, premsa i el control de so, l’efecte era terrible, només sentíem freqüències greus, ja que aquestes passen a través de la gent. Heus aquí els comentaris de “el baix estava molt fort”, “les veus estaven poc presents”, etc. Sonava molt millor en el primer i segon pis, coberts pels altaveus volats, que no a la platea.
Solució aplicada el segon dia: pujar més de mig metre l’alçada dels altaveus de la platea per tal que quedessin per sobre del cap de la gent quan aquesta s’aixecava. Normalment els altaveus ja estan més amunt de la gent, però en aquest espai normalment els munten així. I normalment en els concerts que s’hi fan la gent no acostuma a aixecar-se, amb el que la posició dels altaveus és correcte. Res a dir de l’Artur, en Ferran i l’Arnau, d’Alfasom, l’empresa de so que cobria els concerts, gràcies per la vostra feina i per aplicar les correcions que vam demanar.
I sobre els concerts, dins del Festival de Guitarra de Barcelona, us remeto a la crònica més passional d’Els Amics en el seu blog perquè reconec que després del primer dia tota la meva atenció es va focalitzar en el so i vaig viure els concerts d’una altra manera.
Això sí, aqui teniu el vídeo sobre l’acció sorpresa que van preparar els Gomets Verds, aquesta colla de fans d’Els Amics, els vents ballant després de la campanya de pressió d’Els Gomets per internet i un seguit de fotos d’aquests dies.
9 Comments
Això, hauria de llegir la gent que critica sense saber…
Moltes gràcies per aquesta gran menció als gomets verds!! 😀
Moltes gràcies, Kurti, per aquestes explicacions.
No vaig poder assistir a cap dels tres concerts, però n'he llegit crítiques dels que sí hi van ser. I el so del primer dia s'enduia tots els cops.
Poder llegir aquestes explicacions (i entendre-les) és tot un plaer.
Moltes gràcies 🙂
M'afegeixo als agraïments de la Yas.
Bona feina, rectificar és de sabis!
Kurti, quin dinàmic l'hi vas posar al piano?
Oriol, un Shure SM58. El vam posar en un dels forats de l'arpa.
Els altres dos eren Neumann KM140 en formació XY molt a prop dels martells.
Acabo de comprovar que estava dins el mega-combo-mortal: primera nit, fila 13 de platea (sota balcó). No era capaç d'entendre com, sent tant a prop de la taula, se sentia tant malament.
Només fer palès que n'he vist uns quants de concerts dels amics i aquest va ser amb diferència el més decepcionant de tots. Conèixer-ne les causes ajuda, però serà difícil treure el mal record.
En tot cas, ànim per enfrontar-te a les fatalitats futures, i que sigui a fi de bé!
ey Kurti!! Ja diuen que no hi ha bolo fàcil!! 😉 ànims company que tot, tot és sempre per millorar.
Veig que vas utilitzar els KM140 (pepinaco de micro), i bon sistema el XY però potser, en aquest cas no hagués estat preferible utilitzar micros plans tipus PCC 170 i amb la tapa del piano tapada?
Jo els he utilitzat varies vegades (aire lliure, teatres, grans recintes..) i oli en un llum.
Tema near fill doncs res, és que a vegades és el que hi ha, i ja. Aixecar caixes i aguts per sobre l'audiencia quan s'aixequin.
Potser t'hauràs de plantejar de quan facis bolos als teatres ja deixar-los alçats.
En fi Kurti, vau fer bona feina, i com dius tu: "com treballem perquè així sigui i com ens esforcem per aconseguir-ho, amb respecte pel públic i per la nostra feina. "
Una abraçada!!!!!!
Ieps Albert!!
Bé, al final apropant els KM més als martells, amb el 58 i tancant més la tapa fabricant un fusteta que l'aguantés a la mida que vam voler (gràcies a en Manel de The Project)a monitors va anar molt bé.
El dia abans a fora ja tenia prou volum de piano, però emmascarat. Amb el 58, amb un retard en el canal per quadrar-lo amb els km, vaig aconseguir més suma i netejar la mescla. A més passaven per un subgrup estèreo amb un eq gràfic insertat.
Sóc bastant fan del par XY pel tema de la fase… Sí que és cert que amb la tapa tancada es poden posar els micros que em dius o d'altres, però fins ara sempre ho havia provat així amb Dunas i amb Els Amics. Amb Dunas els poso a més de mig metre dels martells -segons el model de piano-, només hi ha una bailaora zapateant el terra i poca gent fent palmas i sí que quan tots apreten es colen coses, però res a veure amb 1800 persones enbogides… he he he!!
No hi ha com anar a terra un dia per veure que en aquesta feina no pares mai d'aprendre i de créixer. Un alicient més.
Gràcies pels comentaris, una abraçada!!!
Des d'on erem nosaltres es sentia més que perfecte!! 😉 és clar que erem a la fila 5… però erem en un lateral, que a vegades no es sent bé. Re, que per nosaltres, un bolo perfecte!