Un final immens

Valls, l’avantpenúltim
06/02/2011
Jazz’t Sing, Girona
17/02/2011
6 i 7/2/11

Com posar adjectius sense passar-me? Com explicar-ho sense que s’ensucri? Com escriure el que vaig viure sense que sembli que exageri? Com posar ordre a les meves emocions i traduïr-les en frases coherents sense que aparentin un excés de sensibilitat? Com deixar el Planeta Piruleta i tornar a la realitat? Doncs no ho sé. I en aquests moments de gran felicitat, tant me fa, les coses bones són per gaudir-les quan toca.

El que personalment he viscut com a tècnic de so d’Els Amics de les Arts en aquest final de gira al Palau de la Música ahir i abans-d’ahir costa molt de descriure. Només posant-vos a la meva pell i veient alguns dels vídeos que corren per la xarxa podreu entendre perquè vaig acabar negat de llàgrimes la primera nit tot mesclant l’últim tema, Cançó a Mahalta (Lluís Llach/Màrius Torres), allà dret, recolzant-me a la taula i mentres al meu voltant també queien llàgrimes d’emoció. I no us explico el que va passar als camerinos moments més tard, ja us ho podeu imaginar. Va ser l’esclat fruit de molts mesos d’estar i treballar junts.

El meu primer bolo amb Els Amics va ser el 13 de febrer del 2009 a Lo Submarino de Rasquera, inici de la gira Castafiore Cabaret, una quinzena de bolos en 8 mesos, amb un catxet sovint consistent en un sopar i les despeses i amb molta il.lusió i ganes de passar-ho bé.

escalfament al camerino i actuació davant de poques persones,
bona part de les quals ignoraven el que passava a l’escenari

El 31 d’octubre del mateix any vam començar al Casal de Calaf la gira Bed&Breakfast i al cap de poques setmanes tot va començar a pujar d’una manera sorprenent, sempre amb la mateixa il.lusió i ganes de passar-ho bé que feia uns mesos.

al camerino i a l’escenari del Casal de Calaf

Han estat 115 actuacions en 15 mesos. Impressionant. Moltes hores junts, molts quilòmetres, bolos bons i d’altres no tant, alguns tècnicament justets, d’altres esplèndids, la majoria amb molt de públic i alguns no massa, però amb el públic que ja ens hagués agradat tenir a l’anterior gira, tres centenars llargs de persones. Era inimaginable que pogués passar aixó. I per sobre de tot hi ha hagut un sentiment d’amistat ferm, una amistat que jo amb alguns d’ells es remonta molt abans d’Els Amics de les Arts. I després de tot aquest camí, els bolos al Palau per mi han estat com un premi, com un passar-ho bé, sense pràcticament nervis -una mica de tensió sí, d’estar alerta, nervis no-, amb algunes solucions tècniques a petits entrebancs (no hi ha problemes, hi ha solucions), que han fet que a nivell del so la feina sortís prou rodona i pel que m’han dit, que tothom en sortís content.

El diumenge, després del bolo de les Decennals Candela de Valls, el dia va començar quan el sol ja era ben amunt, amb un bon esmorzar a casa de l’Eduard, on amb en Tete -el tècnic de monitors- vam establir el campament base per no haver d’anar i venir de Girona cada dia.

Ens vam plantar al Palau just per anar a dinar després de deixar quatre trastos i saludar a la gent de JART, l’empresa de so que va cobrir els bolos juntament amb Sonostudi i també Arcoiris, de llums (moltes gràcies a tots per la vostra feina!). Com que al Palau hi ha visites guiades no es pot fer soroll fins a 2/4 de 5, hora en què vam començar les proves de so. A les 7 les acabàvem per deixar pas a Pol Cruells, el teloner convidat d’aquest dia, que va obrir foc amb amb el seu rock-folk de lletres romàntiques.

Mentres això passava als camerinos es feia l’habitual trobada de concentració de cada bolo i repàs dels detalls del repertori i monòlegs abans de sortir a l’escenari.

Una curiositat: al Palau hi ha limitació de volum a 90 dB. A sobre de la taula de so hi ha un sonòmetre i un responsable del lloc va passant a controlar que no et passis de volum. Els meus pics de so van arribar a 95 dB algunes vegades, dins d’un marge que es considera acceptable. Doncs bé, els aplaudiments del públic fregaven els 100 dB i els crits de les noies a La Merda se’ns menja -quan pregunten si hi ha cap noia a la sala-, els van superar. Amb aquest panorama, en els moments de màxima eufòria el so dels altaveus quedava ofegat pels aplaudiments i la cridòria del públic.

I aquestes són les poques fotos que vaig fer del primer dia.

Aquest és el vídeo-resum del primer dia fet per l’Enderrock, que van estar per allà els dos dies fent un seguiment 2.0 via twitter i la seva pàgina web.

Després d’un sopar al voltant de la mitjanit a casa l’Eduard a base d’ous ferrats, pa torrat amb tomata, alvocats, pinyons, tonyina, mostassa i alguna cervesa i després de fer el post de Valls a kurtibolos és l’hora d’anar a domir amb l’emoció encara a flor de pell i que no em vaig treure de sobre fins ben entrat el dia següent. Però és clar, faltava el segon concert, l’últim de la gira, el punt i final a un any magnífic, i al final l’emoció va tornar.

Després d’unes curtes proves de so per repassar que tot estigués a lloc i després d’alguna entrevista a Els Amics a la mateixa platea del Palau, els Pulpopop, els convidats del dilluns, van fer les seves proves de so i van sorprendre al públic amb la seva proposta musical. TV3 grava l’esdeveniment per retransmetre’l més endavant i aixó es nota en la quantitat extra de llum que hi ha en comparació a diumenge. Dani Bartomeu és el tècnic de llums que ha fet els dos bolos amb nosaltres.

Una altra curiositat i que de tant en tant alguns fans em preguntaven: el tema d’entrada que hem fet servir tota la gira (menys al Palau) és Saturday Morning, de la jamaicana Tanya Stephens. El tema de sortida, també de la mateixa autora, és diu To the rescue, i sí que el vam fer servir.

Al Palau, mentres entrava la gent i en els canvis entre els teloners i Els Amics vam posar els següents mantres:

  • Gobinday mukanday: referències al sustentador creador, l’infinit; estabilitza els hemisferis del cervell i treballa el centre cor per desenvolupar compassió, paciència i tolerància per unir-nos amb l’infinit.
  • Ad guray nameh: per connectar-se amb la sabiesa de tots els temps.
  • Shunia: parla de que ets un tot amb l’univers, és el moment en el que t’integres amb l’univers i no hi ha límits.

Les fotos i el vídeo del segon dia.

L’última foto de salutació d’Els Amics amb la Bed&Banda i l’home-gos, amb tot el públic aixecat després d’altra vegada l’emotiva Cançó a Mahalta i la foto amb les quatre mares, orgulloses dels seus fills.

I la darrera sessió de signatures, fotos, abraçades i petons. Gent dels gomets verds, aquí teniu la foto!

Després d’abandonar el Palau anem tots plegats cap a un garito de la Plaça Reial a fer algunes copes, a ballar, cantar, a saltar i riure, a abraçar-nos i deixar-nos anar, a ser feliços i a no pensar. Alguns de nosaltres acabem tancant el local. No hi ha fotos. Però sí alguns vídeos que formaran part del resum que estic fent sobre aquesta gira Bed&Breakfast i que penjaré ben aviat.

Moltes gràcies per aquests mesos tan collonuts!

podeu trobar més informació sobre aquest final de gira i els enllaços a les notícies de la premsa a www.elsamicsdelesarts.cat

8 Comments

  1. mariona ha dit:

    m'encanta seguir llegint relats d'aquests dos dies!! és com tornar-ho a viure!!
    has sabut trobar unes bones paraules. Felicitats per tots i milers de gràcies!!

  2. Glòria ha dit:

    ostres que bé, sempre em preguntava quina era aquella cançó que sonava al principi dels concerts dels Amics… gràcies Kurti!!

    hi han ganes de veure aquest video que prepares!

    gràcies per la feina feta tot aquest temps!!

    PD:records a en Jordi Frigolé jaja

  3. Lourdes ha dit:

    Síii! per fi diumenge vaig aconseguir saber la cançó del principi dels concerts! M'encanta 😀

    Gràcies Kurti! 🙂

  4. Pastanaga ha dit:

    Emocionar-me amb un cantant o un grup sí que m'havia passat. I diverses vegades. Però emocionar-me amb un tècnic de so….

    Buf….
    :,-)

  5. catalonautes ha dit:

    Moltes felicitats al "5é amic" també!
    Un post genial i un gran tècnic!
    Reggae is in the air!

  6. Yas ha dit:

    Ets probablement un dels tècnics de so més simpàtics que hi ha! Moltes gràcies per la foto, ens ha fet moltíssima il·lusió.

    Esperem amb candeletes el vídeo en que ens vas dir que els nostres gomets gegants feien la seva aparició. ^^

    Fins molt aviat!

  7. Laia ha dit:

    Molt xula la crònica! I gràcies per dir la cançó! M'ho he preguntat molts cops i ara ja ho sé 🙂

  8. Laia ha dit:

    Avui, després de mesos sense Els Amics.. m'he tornat a llegir el teu post! 🙂 Quins records de l'últim concert al Palau! Va ser molt gran!!!

Respon a Lourdes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *